La interferència en les dinàmiques naturals de factors humans comporta situacions de risc, la majoria relacionades amb danys en les línies de comunicació i els edificis com també la pèrdua de terrenys agrícoles. Una altra conseqüència d’aquesta erosió és el cas de l’embassament de Cellers el qual ha vist reduïda la seva capacitat substancialment.

Pel que fa a la reforestació, cal dir que aquesta té dos objectius: reduir l’erosió del sòl i minimitzar l’impacte visual que causen aquestes zones sense vegetació. No obstant, en aquesta zona, les labors de reforestació han tingut l’efecte contrari ja que l’erosió ha augmentat.

Àrea d’estudi:

El Barranco de Barcedana està situat en sud de la conca de Tremp i està drenat pel riu Noguera Pallaresa. És el sector de més baix nivell de la conca hidrogràfica de l’embassament de Cellers.

El règim climàtic de l’àrea principalment està condicionat per factors orogràfics i les seves característiques varien des de semi-àrid fins a moderadament humit.

La roca de fons de la conca de Tremp està formada per roques sedimentàries del Cretaci superior i l’Eocè. Per estratificació, es poden distingir dues unitats carbonatades les quals estan separades per una intercalació terrigen. Aquests materials formen un sinclinal lax on les muntanyes que limiten la conca de Tremp pel nord i pel sud formen els costats del plegament.

D’aquestes unitats carbonatades, la part més baixa de l’intermedi terrigen aflora al Barranco de Barcedana. Aquests materials presenten episodis de desbordament fluvial. Majoritàriament són nivells d’argiles entre les quals hi ha sorres de gra fi i, esporàdicament, de gra més gros.

Processos d’erosió actius:

Si es compara el cas actual amb moviments similars en altres parts d’aquesta zona, es dedueix que les deposicions de material observades són proves d’inestabilitats antigues, que en molts casos ja no són actives.

L’escorriment superficial té lloc en les zones més afectades pels moviments gravitacionals antics. Com a conseqüència, es poden observar com els badlands tendeixen a establir-se en el pla on hi ha més ruptures. L’erosió remuntant i la formació de trinxeres del canal principal generen talussos verticals que evolucionen cap a zones menys profundes i moviments del flux terrestre.

Al 1985 es van iniciar accions per reduir l’impacte d’aquests processos. Les espècies d’arbres introduïdes van ser Pinus sylvestris, en detriment dels matolls que hi havia. Després de més de quinze anys, els resultats obtinguts van ser contraris als esperats, per exemple, l’erosió havia crescut notablement.  Actualment, els processos de denudació afecten un 70% de l’àrea restaurada i forma sovint fenòmens d’inflament i de canalització.

Propietats d’enginyeria:

Els testos geotècnics es van fer per tal de quantificar l’índex, la deformabilitat i la resistència dels materials. Per tal de fer-ho, es van fer servir processos metodològics corresponents als estàndards.

Els testos granulomètrics mostren que els materials contenen un 80% de fraccions fines. Entre un 30% i un 50% del total de la mostra correspon a la mida de l’argila. L’estat de consistència oscil·la entre 38.2% i 57.3% pel límit líquid, i entre 18.3% i 27.2% pel límit plàstic.

La humitat natural presenta valors propers al 9% (inferior al límit líquid) cosa que prova el caràcter sobreconsolidat de les argiles. En les zones poc profundes, la humitat tendeix a ser més alta degut a processos climàtics i a l’existència de processos actius d’inestabilitat de la superfície.

Mitjançant difracció per raigs X s’ha determinat que el percentatge de fil·losilicats en la fracció d’argila oscil·la entre el 60 i el 70%.

Si es consideren les propietats mecàniques i fisicoquímiques dels materials es pot deduir que la seva dispersió es troba entre el 40 i el 53% (valors alts).

Per tant, d’acord amb els resultats obtinguts, es pot dir que es tracta de materials susceptibles a ser afectats per canalitzacions tot i que, si s’aplica el mètode de Sherard, els resultats són contradictoris.

L’esforç de cisalla indica un comportament dels materials sobreconsolidat i fràgil. La cohesió és nul·la i, com a conseqüència, els materials tenen un gran comportament friccional. Aquests resultats confirmen que el moldejament és conseqüència dels antics efectes gravitacionals.

Discussió i conclusions:

L’alta intensitat de l’erosió en l’àrea d’estudi del Barranco de Barcedana és deguda als factors naturals (característics dels materials de la zona) i també a la incorrecta reforestació. Les conclusions que se’n poden treure són:

1. Degut a l’acció dels antics processos gravitacionals que ja no són actius, els materials presenten una desorganització considerable.

2. El materials despresos estan coberts per dipòsits superficials. El flux d’aigua causa temporalment fonts a la part inferior o frontal del despreniment.

3. Els diferents testos realitzats en la formació lutítica mostren un comportament expansiu i dispers.

4. Les característiques d’aquests dipòsits del despreniment juntament amb condicions climàtiques favorables determinen una considerable susceptibilitat de desenvolupar canalitzacions i moviments de terres.

5. La inclinació de les terrasses per la reforestació ha transformat les condicions naturals i ha provocat els processos de canalització i de moviment de terres.

6. La càrrega de la part frontal del despreniment vell causa la seva reactivació.

7. L’aigua es pot infiltrar en els sòls dispersos així doncs, en les proximitats del talús, els fluxos poden produir pressió ascendent en la massa del sòl i lubricar els seus moviments.

8. L’existència de capes amb certa permeabilitat fa que, quan estan disposats cap al talús, incrementin la infiltració d’aigua i el flux superficial.

Finalment, els autors diuen que els processos de reforestació en materials lutítics no s’haurien de fer de manera extensiva. Abans de fer una reforestació, s’hauria de conèixer els materials del sòl i els processos que hi tenen lloc.

Willard Frank Libby

L’educació Primària la va estudiar a la zona de Sebastopol (Califòrnia) entre els anys 1923 i 1926. Va estudiar química a l’Universitat de Berkeley on es va llicenciar el 1931 i es va doctorar el 1933 i hi va començar la seva carrera docent. Al 1943 va ser nombrat professor de la Universitat de Chicago. Posteriorment, es va traslladar a la Universitat de Berkeley on s’hi va quedar durant 10 anys. Després aquests anys va obtenir una beca Guggenheim Memorial Fundation amb la que va treballar a la Universitat de Princeton fins que, el desembre de 1941, va haver d’interrompre la seva beca durant la Segona Guerra Mundial, ja que va ser cridat a col·laborar en el projecte Manhattan a la Universitat de Colòmbia. Aquest projecte consistia en el desenvolupament d’un procediment per separar els isòtops d’urani com a primera fase per tal de fabricar la bomba atòmica. Durant la seva estada en el projecte Manhattan va treballar al costat de Harold Urey i va ser el responsable de la separació i enriquiment dels isòtops d’urani-235, els quals va ser fets servir en la bomba atòmica llançada sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima.

Com que era especialista en l’estudi de la radioactivitat en teixits vius, el 149 va introduir el còmput cronològic basat en la radioactivitat del carboni-14 contingut en restes orgàniques de les quals s’havia de determinar l’edat (datació basada en el carboni-14).

Va estar-se a la Universitat de Chicago fins que el president Eisenhower, el 1954, el va nombrar membre de la Comissió d’Energia Atòmica dels EEUU. Al 1959 va renunciar a aquest càrrec per tornar a ensenyar química com a professor a la Universitat de Califòrnia

Com que era especialista en l’estudi de la radioactivitat en teixits vius, el 149 va introduir el còmput cronològic basat en la radioactivitat del carboni-14 contingut en restes orgàniques de les quals s’havia de determinar l’edat (datació basada en el carboni-14).

Al 1960 va ser galardonat amb el Premi Nobel de Química pel desenvolupament del mètode del carboni-14 per a l’anàlisi temporal.

Reconeixements:

Premi de la Research Corporation en 1951 per la tècnica de datació del carboni radioactiu.

Medalla Chandler de la Universitat de Colòmbia al 1954.

Premi de la American Chemical Society per les aplicacions nuclears en la química al 1956.

Medalla Elliott resson del Franklin Institute al 1957.

Medalla de la Chemical Society’s Willard Gibbs al 1958.

Medalla Albert Einstein al 1959.

Premi Nobel de química al 1960 pels seus estudis sobre el carboni-14 i el seu ús per a la datació arqueològica.

Medalla de la Geological Society of America al 1961.

En honor seu es va batejar a l’asteroide (5672) Libby descobert el 6 de març del 1986 per Edward L. G. Bowell.

Societats científiques

Entre 1945 i 1952 va ser membre del Comitè sènior d’avaluadors de la Comissió Atòmica de l’Energia.

Del 1950 al 1954 va ser membre del Comitè general assessor de la Comissió (designar per Eisenhower, 1960).

Membre del Plowshare Advisory Committee des de 1959.

Membre del panel assessor de la Guggenheim Memorial Foundation.

Investigador associat al Carnegie Institute of Washington Geophysical Laboratory.

Des de 1963 va ser membre de la Comissió General Científica de la Fundació Nacional de Ciències.

Des de 1960 va ser membre del Panel Editorial del Proceedings of the National Academy of Sciences.

Des de 1962, membre del Panel Editorial de Science.

També va ser membre de la Heidelberg Academy of Sciences, de la Societat boliviana de antropologia, i membre estranger de la Royal Swedish Academy of Sciences.

La formació de l’anticlinal va iniciar-se en l’Oligocè Superior i hi han intervingut diversos processos tectònics i diapírics. En l’actualitat, l’Anticlinal de Barbastro és travessat transversalment per alguns rius pirinencs cabalosos com el Vero, el Cinca, el Noguera Ribagorçana o el Segre.

Al llarg de la zona d’estudi es posa de manifest l’actuació en el passat de fenòmens de subsidència provocats per la carstificació de les evaporites. La majoria d’aquests indicis es troben en les formacions al·luvials dipositades sobre els Guixos de Barbastro (carst al·luvial) però també se’n poden trobar en les zones on les evaporites surten a la superfície (carst nu). En els dipòsits de les terrasses dels rius Vero, Cinca i Noguera Ribagorçana apareix carstificació del substrat. Localment, en els afloraments d’evaporites cobertes per dipòsits de terrasses existeixen conductes de dissolució tan buits com plens de graves procedents de la coberta.

Per altra banda, els dipòsits al·luvials van adquirint major resistència mecànica i una reologia fràgil. D’aquesta manera es poden formar cavitats sota la coberta que poden donar lloc a la formació de dolines de costats escarpats.

Un tret característic dels sistemes fluvials que travessen els afloraments d’evaporites és l’engrandiment d’algunes terrasses degut a subsidència càrstica sinsedimentària. En el sector d’estudi tan sols s’han detectat potències anòmales en una terrassa del Noguera Ribagorçana.

Un altre exemple de la dissolució superficial que afecta a les evaporites de la Formació de Barbastro sota les valls fluvials és l’augment que experimenta la mineralització de les aigües dels cursos superficials quan travessen el nucli de l’anticlinal.

Els fenòmens de subsidència per dissolució no semblen tenir un nivell d’activitat molt elevat excepte en aquelles zones determinades per les activitats humanes com la construcció de canals o zones urbanes ja que incorporen aigua al subsòl.

Els canals i les sèquies construïts en terrenys evaporítics són infraestructures especialment susceptibles a patir danys per subsidència degut a la velocitat amb la que actuen els processos de carstificació provocats per les pèrdues d’aigua d’aquests materials. Alguns exemples són: el Canal Imperial d’Aragó en la vall de l’Ebre, el Canal d’Arièstoles o el Canal d’Algerri-Balaguer que fa poc que s’ha acabat però no s’ha pogut estrenar degut a la subsidència.

També s’analitzen els danys per subsidència patits a Ivars de Noguera que és una localitat d’uns 350 habitants situada al marge esquerre del vall de la Noguera Ribagorçana. La major part dels edificis estan situats en dipòsits de grava d’una terrassa (2m d’espessor) penjada sobre un escarpat de guixos de30m d’altura. Hi predominen llims amb guixos els qual són susceptibles a experimental reduccions de volum importants amb l’addició d’aigua i l’aplicació de càrregues (hidrocompactació o col·lapse).

La cartografia dels danys elaborada mostra que el sector on la subsidència provoca desastres més severs correspon a la plana d’inundació del Noguera Ribagorçana. La freqüent aparició de dolines de subsidència a la zona suggereix que la carstificació de les evaporites del substrat n’és la principal causa.

La següent zona més afectada és el Barranc de la Val on la subsidència pot ser deguda tan a la dissolució del substrat com a la hidrocompactació dels llims de guixos del terreny del barranc. En la terrassa del Noguera Ribagorçana (principal zona urbana) que és on els danys són més minsos la principal causa és la carstificació del substrat sota la coberta al·luvial. La major densitat d’edificis afectats en la terrassa es troben en els sectors més propers a l’escarpat.

També hi ha riscos potencials relacionats amb la mineria per dissolució. Des de 1988, en la vall del Cinca s’explota la sal de la Formació Barbastro mitjançant mineria per dissolució. Degut als bombejos i al descens del nivell freàtic es provoquen: increment del pes efectiu dels sediments situats en la zona saturada (enfonsament), augment local del gradient hidràulic i el flux subterrani (acceleració de la dissolució i l’arrossegament mecànic). Existeix un bon número de casos on es demostra que les cavitats situades a gran profunditat poden donar lloc a col·lapses sobtats.

En aquest article es parla dels possibles efectes del canvi climàtic (especialment, en la temperatura i la pluviometria) sobre la dinàmica hidrològica i a disponibilitat de recursos hídrics que es consideren el cicle hidrològic.

En primer lloc, s’afirma que la modificació del balanç energètic repercuteix en les dinàmiques del planeta i, entre elles, en el cicle de l’aigua tot i que la manera concreta com afectarà als recursos hídrics encara és poc coneguda, tot i que se sap del cert que seran modificats.

Cal remarcar també que el canvi climàtic no és l’únic factor que comportarà modificacions en el cicle hidrològic, també s’ha de tenir en compte el factor antropogènic. Per tant, és més adequat parlar de canvi ambiental per fer referències al conjunt de modificacions imposades pel clima i per l’acció antròpica.

Seria important puntualitzar que la demanda d’aigua a Catalunya és de l’ordre d’un 70-80% dels recursos anuals generats, amb una major dependència de les aigües superficials que de les subterrànies.

El cicle hidrològic en el context del canvi climàtic:

Les entrades d’aigua en forma de precipitació es distribueixen en:

- Evapotranspiració.

- Escorrentiu superficial.

- Infiltració al subsòl (recàrrega dels aqüífers).

Per això és important tenir en compte que la modificació dels paràmetres climàtics (P,ET) condiciona el balanç hídric a qualsevol escala. També però, cal considerar:

- La tendència de les sèries climàtiques, la seva variabilitat i la freqüència amb què tenen lloc els episodis extrems.

- Relació entre els diferents components del cicle que no les variacions de cada un d’ells per separat.

Tendències en la precipitació i la temperatura:

La precipitació, entrada principal del sistema hidrològic, és la responsable de la variabilitat del balanç hídric i té profundes implicacions en el conjunt del cicle hidrològic.

Estimacions degudes al canvi climàtic:

- La freqüència de les precipitacions extremes augmentarà. No variarà la quantitat total de forma exagerada però sí la intensitat dels episodis.

- Les temperatures augmentaran en un termini de temps curt o mitjà. Per tant, es veuran modificades les entrades en forma de neu i l’evapotranspiració la qual augmentarà.

Efectes en les relacions entre els components del cicle hidrològic:

La relació que s’estableix entre el riu i l’aqüífer és determinant en la dinàmica hidrològica. Si les pluges són intenses en uns determinats episodis es pot esperar : la ràpida acumulació d’aigua a la llera, una disminució del total infiltrat al subsòl i la generació més freqüent d’avingudes amb un cabal elevat. En definitiva, es modifica el temps de residència de l’aigua incident a la conca, essent traspassada ràpidament a una conca d’ordre superior o a l’oceà i, amb ella, disminueix la possibilitat de recuperar les reserves i compensar les extraccions dels recursos locals.

Les aigües superficials:

L’explotació de rius, a través de derivacions o embassaments és la principal opció d’abastament.

El fet de passar pel filtre dels embassaments, amb les conseqüents regulacions i les extraccions per a diferents usos al llarg del seu recorregut, fa que les dades que es puguin extreure de les conques siguin poc representatives del comportament “natural” del sistema i, per tant, del possible efecte del canvi climàtic.

Les aigües subterrànies:

Dins del cicle hidrològic, un dels termes més complicats de calcular és la infiltració al sòl i, a partir d’aquesta, el percentatge de recàrrega dels aqüífers.

Una de les primeres influències del canvi climàtic seria la variació de l’evapotranspiració la qual implicaria una disminució dels nivells hidràulics, un emmagatzematge d’aigua als aqüífers més petit i la inversió de la relació amb aigües superficials i zones humides, amb un deteriorament de la seva qualitat ecològica.

Impactes en el proveïment, la qualitat i el medi natural. Riscos derivats del canvi climàtic:

En primer lloc, cal valorar la incidència socioeconòmica del canvi climàtic, és a dir, com condiciona el desenvolupament regional. Qualsevol reducció dels recursos disponibles esdevé una amenaça per al desenvolupament i cal afrontar-ho amb una planificació adequada.

És important tenir en compte que possiblement en un termini curt (aproximadament 20 anys) l’impacte del canvi climàtic sigui inferior al d’altre tipus de pressions, concretament les d’origen antròpic.

Impactes sobre l’abastament de recursos hídrics:

No existeix un excedent de recursos significant, la qual cosa implica afinar moltíssim la gestió dels recursos disponibles i més encara en les condicions restrictives que resultaran del canvi ambiental.

De fet, qualsevol iniciativa destinada a l’estalvi de recursos és un pas cap a una gestió sostenible de l’aigua i, en una altra escala, una contribució per mitigar els efectes del canvi climàtic.

Impactes en la qualitat dels recursos:

Els factors que determinen la qualitat química de l’aigua d’un riu són diversos: la massa o càrrega en diferents elements i compostos, però a més el cabal i la temperatura de l’aigua. La relació entre la càrrega d’una substància nociva i el cabal del riu és fonamental, atès que determina el nivell de dilució i la seva concentració.

Impactes sobre el medi natural:

La variabilitat en les variables climàtiques principals (precipitació i temperatura) i la regulació que efectuarà en el cicle hidrològic modificarà intensament el medi natural, produint variacions en la distribució actual dels ecosistemes i les seves característiques.

Els impactes més elevats es trobaran en els ecosistemes de riberes i zones humides.

Riscos associats al canvi climàtic:

El risc, entès com la probabilitat d’ocurrència d’un fet perjudicial que comporta un perill estimable en pèrdues, és un element important associat a les conseqüències del canvi climàtic. Les tendències del canvi climàtic indiquen que caldrà ser molt més estrictes en l’ús del territori i ampliar els marges de protecció avui dia dissenyats.

Adaptació al canvi climàtic:

En el procés de planificació, la consideració dels canvis climàtic i antròpic sobre els sistemes hidrològics és fonamental per adaptar-se als impactes que tindrà en la disponibilitat d’aigua, el control d’avingudes, la generació d’energia hidroelèctrica, el control de la contaminació i el manteniment d’hàbitats.

Em sembla important remarca la següent afirmació:

“…considerar la manca de recursos hídrics locals com un factor condicionant del creixement i desenvolupament, la qual cosa pot comportar determinades transformacions socioeconòmiques territorials a termini mitjà. La discussió, amb aquests elements damunt la taula, es concreta en quines transformacions estem disposats a assumir, i amb quin cost, per assolir una sostenibilitat adequada en l’ús dels recursos hidrològics en el marc d’una situació de canvi.”

En aquesta comunicació s’expliquen l’origen del nitrat a la Plana de Vic, la seva distribució i relació amb la dinàmica hidrogeològica i l’avaluació dels processos d’atenuació natural mitjançant mètodes multiisotòpics.

La presència de la contaminació per nitrats a les aigües subterrànies de la Plana de Vic és deguda a la utilització intensa del purí com a fertilitzant. Després de dècades de fer-los servir, s’han arribat a concentracions molt sovint per sobre de 50mg/L en les aigües subterrànies.

Context hidrogeològic de la Plana de Vic.

S’ubica en els materials sedimentaris paleògens situats damunt del substrat igni i metamòrfic de la serralada Prelitoral. L’estratigrafia del Paleogen consisteix en formacions detrítiques i carbonatades a la base (serralada de Bellmunt i marge oriental de la Plana) i un ample desenvolupament de nivells arenosos i margosos que constitueixen el principal cos sedimentari del centre de la depressió. Als relleus del marge occidental, apareixen nivells discontinus de roques evaporítiques i detrítiques fluvials.

Els aqüífers se situen en els nivells carbonatats i arenosos, la porositat dels quals es deu bàsicament a la xarxa de fracturació que els afecta. Al centre de la Plana, se situen en els nivells arenosos i arenosos-margosos fracturats; els nivells de margues actuen com a aqüitards o aqüicludes.

Cal fer esment també, que les captacions d’aigua subterrània assoleixen profunditats superiors a 100m ja que se cerquen els nivells confinats més productius.

Dinàmica hidrogeològica i hidroquimisme.

La realització de les piezometries indica un sistema de flux amb la recàrrega principal en els relleus orientals de la Plana.

La recàrrega es realitza a les formacions de Tavertet i Folgueroles (cap a l’oest). Al centre de la Plana, els materials arenosos fracturats poden donar lloc a una certa recàrrega.

La dinàmica hidrogeològica ha permès determinar tres zones o sectors a la Plana.

Zona 1: sector situat al nord de riu Ter

Zona 2 : marge oriental de la Plana al sud de riu Ter

Zona 3 : centre de la Plana de Vic i els relleus occidentals al sud del riu Ter

La tipologia hidroquímica és bàsicament bicarbonatada càlcica amb un contingut variable de sulfat (fins al 30%) a les zones 1 i 2. La zona 3 mostra una tipologia similar però amb una major presència de clorur el qual és atribuïble a l’aplicació de purins.

Distribució de nitrat a la Plana de Vic.

El seguiment s’ha realitzat en base a un inventari de 246 pous que no corresponien a les captacions d’abastament municipals.

El rang de nitrat més habitual localitzat se situa entre 75 i 150mg/L tot i que algunes captacions duplicaven aquests valors.

Les dades obtingudes de l’estudi expliquen que la presència de nitrat és molt intensa en els nivells aqüífers aflorants amb valors habitualment superiors a 100mg/L.

Les zones de menor concentració de nitrat se situes a les vores de la plana (zona 1 i 2) ja que són les de recàrrega del sistema, tot i que alguns pous presenten concentracions elevades les quals poden provenir de la infiltració induïda pel bombeig a través de nivells aqüitards fracturats. A la zona 3 és on la presència de nitrat és més elevada en pous profunds.

Així doncs, la infiltració induïda pel bombeig als nivells profunds i la manca d’entubament protector de la majoria de les captacions explica la contaminació en nivells aqüífers a fondàries que s’interpreten com a aqüífers semi-confinats.

Avaluació dels processos d’atenuació natural.

L’aplicació de la metodologia multiisotòpica en els casos de contaminació per nitrat presenta l’avantatge de poder discernir la procedència del nitrogen, així com els diferents processos geoquímics del cicle del nitrogen que tenen lloc als aqüífers.

La majoria de les mostres a la Plana de Vic s’associen a nitrats procedents de la nitrificació de l’amoni derivat dels purins. Aquestes mostres reflecteixen l’existència de processos de desnitrificació (zona 1 i 3, en pous profunds).

En aquest estudi, s’ha associat el procés de desnitrificació a l’oxidació de la pirita en medi anaeròbic ja que les dades ajuden a donar-ne una explicació lògica.

Tot i que la presència de pirita és generalitzada a la Plana, com indiquen les dades isotòpiques del sulfat, no es detecta una atenuació natural a tot l’àrea ja que el procés depèn de diferents factors:

- Condicions redox

- Quantitat de pirita existent als materials geològics

- Cinètica de la dissolució

- Bacteris presents

- Altres

Conclusions.

• El regim d’extraccions i una inadequada construcció dels pous són responsables d’una mescla d’aigua que ocasiona elevades concentracions de nitrat a les mostres d’aigua subterrània.
• Existeixen processos d’atenuació natural del nitrat per desnitrificació.
• S’ha propost evitar la fertilització intensiva a les zones de recàrrega i conrear espècies que assimilin millor els nitrats tot i que també cal disminuir-ne el seu ús.

Crutzen va néixer el 3 de sembre de 1933 a Amsterdam.

És conegut per la seva recerca en la disminució d’ozó.  El títol principal del seu estudi és: Stratospheric and tropospheric chemistry, and their role in the biogeochemical cycles and climate. Actualment, treballa al departament de química atmosfèrica a L’Institut Max Planck de Química (Maniz, Alemanya), a la Universitat de California i a la Universitat Nacional de Seoul (Corea del Sud).

Com a activista en el camp de les ciències ambientals ha contribuit, juntament amb Mario J. Molina i Sherwood Rowland, a la comprensió de la formació del forat de la capa d’ozó. Els seus estudis sobre les substàncies contaminants ha permès entendre el canvi climàtic que pateix la Terra en relació amb l’emissió dels CFCs i altres gasos organohalògens amb un desplaçament de l’equilibri química per destruir l’ozó estratofèric.

Al 1995 va ser reconegut juntament amb Molina i Rowlanda amb el Premi Nobel de Química pels seus treballs en la química.

Al 2000, ell i Eugene F. Stoermer, per tal de donar èmfasi de la relació antropogènica en la geologia i l’ecologia, van proposar  el terme antropocè per a l’època geològica actual.

La seva pàgina web personal és: http://www.mpch-mainz.mpg.de/~air/crutzen/

Personalment, crec que el problema que s’identifiquin molts aqüífers dins d’aquesta definició, és precisament culpa d’aquesta.

Custodio explica llargament que per poder considerar un aqüífer com a sobreexplotat es requereix moltíssima informació sobre ell: observacions de control, bon coneixement de l’aqüífer i càlculs i modelació del comportament. Tots aquests requisits s’ha d’emmarcar en un conjunt d’objectius i polítiques establertes per part d’una institució de gestió juntament amb una implicació d’aquells que tenen interès en l’aigua subterrània sense deixar mai de banda els condicionants ambientals i socials.

Per altra banda, també s’especifiquen exemples que els aqüífers que en un moment donat poden formar part del conjunt d’aqüífers de la definició, simplement poden ser el resultat d’interferències o del dilatat període transitori que comporten els canvis tèrmics del balanç de l’aigua la duració dels quals depenen de la mida de l’aqüífer, de la seva permeabilitat i del seu coeficient d’emmagatzematge.

Possible explotació intensiva d’un aqüífer local :

Els criteris que tindria en compte per a l’explotació intensiva d’un aqüífer local serien:

1) Captar tota la informació possible dels usos que se n’esdevindrien de l’aigua extreta, així com valorar-los per fer un estudi de la magnitud de l’extracció i comparar-lo amb els recursos que presenta l’aqüífer.

2) Tenir ple coneixement de tot el sistema de l’aqüífer i donar a conèixer a tots els possibles beneficiaris els possibles impactes que es pot ocasionar com també els seus costos tan ambientals i socials com econòmics.

3) Fer un estudi de la possible evolució que pot patir el sistema de l’aqüífer en un futur immediat com també llunyà.

4) En cas que es portés a terme aquesta explotació intensiva, s’utilitzarien part dels diners recaptats en l’extracció d’aigua en protegir i restaurar el màxim possible l’aqüífer per tal que a la fi de l’explotació es pogués tornar a l’equilibri el més semblant possible al que hi havia abans de l’explotació.

La zona hiporreïca és caracteritzada per la presència de moviments d’aigua dins, entre i fora dels sediments en la direcció del baixada del corrent d’aigua. La mida de la zona depèn de l’extensió i la llargada de les interaccions entre l’aigua superficial i l’aigua subterrània les quals són funció de la porositat del sediment, la morfologia del canal i la descàrrega.

Els canvis entre l’aigua superficial i la subterrània poden ser els reguladors biològics més importants en la zona. La importància de les fluctuacions hidrològiques per controlar el canvi entre l’aigua i els nutrients entre la zona hiporreïca i la resta de les zones que l’envolten és l’anomenat model dinàmic de l’ecotò.

Els organismes invertebrats que hi viuen són sensibles als canvis ambientals degut al poc aliment i a la baixa diversitat de fonts d’aliment que hi ha en la zona. Per aquest motiu, s’ha suggerit que aquesta fauna pot ser un indicador biològic.

La porositat dels sediments prop dels corrents d’aigua pot apaivagar la pujada i la baixada dels nivells d’aigua.

Les raons de la importància ecològica que té la zona hiporreïca són:

1) La importància de l’enllaç que realitza entre les dues principals fonts d’explotació d’aigua per tal de mantenir la qualitat de l’aigua mitjançant filtració biològica, emmagatzemant biodiversitat i evitant possibles inundacions.

2) El sistema biològic de filtratge treballa similar als filtres de les EDAR. Els nutrients dissolts en les aigües de contacte són assimilats pels biofilms micrològics augmentant així els sediments.

3) Les condicions químiques de la zona hiporreïca permeten la precipitació de minerals i metalls dissolts els quals seran degradats biològicament.

Factors que modifiquen la zona hiporreïca :

A ) Activitats humanes.

B) Mineria.

C) Impactes urbans i industrials.

D) Regulació del riu.

E ) Impactes agrícoles i forestals.

Així doncs, les prediccions d’augment de temperatura degut al canvi climàtic i els canvis en les precipitacions juntament amb el l’escalfament global condicionaran un augment de dependència en el volum d’aigua subterrània.

El pH de la zona hiporreïca i les condicions redox poden variar degut a la precipitació àcida.

Suggerències de gestió

Les estratègies que prevenen la restricció antropològica haurien d’incloure un abocament periòdic dels cabals ambientals per tal de treure els llims sobrants i reoxigenar els sediments, el manteniment de les zones entre el corrent d’aigua i el terra mitjançant espècies natives, pràctiques dels conreus bones i una normativa d’extracció d’aigua tan superficial com subterrània adequada.

També caldria una rehabilitació de l’àrea degradada de la zona hiporreïca. És complicat trobar què cal restaurar exactament en molts casos ja que fa molt que van ser modificades.

” It is hoped that once people are conscious of the existence of the hyporheic zone and its importance in river ecology, there will be a wider understanding of any management decisions required”.

Espero que ho tingueu en compte.

Aquest article de Richter (et al. 2003) ofereix un programa dels passos a seguir per tal de desenvolupar un maneig ecològic i sostenible de l’aigua en concordança amb les necessitats humanes d’emmagatzemar-la i distribuir-la sense alterar l’ecosistema del riu efectat.  A més, suggereixen que l’administració de l’aigua d’una manera ecològica i sostenible és factible en la majoria de les conques del món.

Els conflictes que es plantegen per tan de fer compatible la “sostenibilitat ecològica” del riu i les necessitats humanes són els següents:

- Les alteracions dels fluxos dels rius juntament amb embassaments, contaminacions i espècies invasores  són les principals causes de l’alteració del medi aquàtic d’un lloc.

- Els ecosistemes naturals estan molt influenciats per la variabilitat de la hidrologia (canvis de fluxos segons l’estació i inundacions i sequeres).

- La transició cap a un ecosistema nou i alterat pot durar centenars d’anys i comportar molts efectes secundaris i terciaris a l’ecosistema.

- La necessitat d’emmagatzemar i distribuir aigua per usos humans sense alterar l’ecosistema. Hi ha un límit d’aigua que pot ser extreta i un límit per a l’alteració del flux. Si es sobrepassen aquests límits, es perden les espècies naturals de la zona cosa que també comporta una disminució dels bens que en pot extreure la societat.

Per aquests motius, cal una compatibilitat entre l’ecosistema i les necessitats humanes.

Els autors de l’article, han desenvolupat un guió per tal d’assolir la “sostenibilitat ecològica”:

Pas 1. Estimació dels requeriments del flux ecològic.

Pas 2. Determinació de les influències humanes al flux.

Pas 3. Identificar les incompatibilitats entre l’acció humana i les necessitats de l’ecosistema.

Pas 4. Recerca de solucions.

Pas 5. Proves en l’administració de l’aigua.

Pas 6. Disseny i implementació del pla per a l’administració de l’aigua.

Des del meu punt de vista, que no és gaire entès en el tema, crec el plantejament de l’article és una mica utòpic. Estic d’acord que es pugui portar a terme, com ja ens demostren amb el cas del riu Apalachicola, tot i que es troben que han de resoldre molts problemes quan hi estan posats. No obstant això, crec que s’hi han de tenir en compte tots els passos que diu i consensuar una posició d’equilibri per a tots les parts (ecosistema i humans), aquest procés pot durar molt temps, ja que crec que tot seria perfecte si ocorregués tal com s’especifica.

- Tenir un discurs convincent i un mapa mental ben elaborat i estructurat.

- Fer preguntes on s’hagi de respondre necessàriament que sí.  D’aquesta manera aconseguirem que ens respongui el que volguem sense que se n’adoni.

- Demostrar als oients que necessiten o els interessa el que estàs explicant implicant coses seves (ex. futur)

- Enllaçar el discurs amb alguna anècdota per atreure l’atenció

- Mirar els ulls de la gent mentre es parla

- Controlar en to de veu:  alçar-lo per posar èmfasi i així convèncer.

- No córrer però tampoc allarga-se més del temps establert. És aconsellable durar menys del previst.

- Evitar entrebancar-se entre idees, mmmm, eeeeeeeee, …

- És útil fer servir citacions

- És aconsellable tenir alguna cosa a les mans

Bé, espero que aquests consells us hagin servit per captar quatre idees bàsiques per convèncer algú.